La maledicció de la familia Crain

"Un fantasma puede ser un montón de cosas. Una memoria, un sueño despierto, un secreto. Pena, enojo, culpa. Pero, en mi experiencia, la mayoría de las vecces son solo lo que nosotros queremos ver".

The haunting of Hill House o La maldición de Hill House, va sortir a la llum el 2018 de la mà de la reconeguda plataforma Netflix, per transformar-se en una de les sèries de terror més ben valorades fins al moment. Encara que el nom en anglès ens transporta a la típica caça representada en molts altres títols de pel·lícules o sèries, com Shadowhunters (2016) o Hunters (2020), la traducció espanyola ens transllada a una maledicció que, per definició, és un mal que mai marxa, que s'hereta, que et caça.

Tot comença, fent honor al clixé que acompanya el gènere de terror, en una casa encantada i amb la nova família que l'habita. Però en aquest cas, no es tracta d'un encantament fantasmagòric com veiem a The Conjuring o Expediente Warren (2013) o a la temporada Murder House de la famosa sèrie American Horror Story (2011). Sinó que és més aviat una al·legoria, a l'estil de Stephen King, que representa una obscuritat més comú del que creiem, que ens acompanya a tots, a dintre de cadascú, a partir dels clixés que més coneixem i som capaços d'identificar.

De fet, el reconegut escriptor King ha descrit la sèrie de Netflix com a una genialitat. I és que en realitat es tracta d'una adaptació, dirigida per Mike Flanagan, de la novel·la amb el mateix títol del 1959 de Shirley Jackson. Aquesta no n'és la primera peça audiovisual que es basa i intenta plasmar la mencionada novel·la, però sí que és el primer cop que es fa en format de sèrie.

El primer que va voler portar les paraules de Jackson a la pantalla va ser Robert Wise, director dels clàssics West side story (1961) i Sonrisas y lágrimas (1965), l'any 1963 i sota el nom de The haunting. El segon va ser Jan de Bott, artífex de Speed (1994), que l'any 1999 va decidir crear una nova adaptació de l'obra, però en aquest cas, va obviar per complet la profunda dissertació psicològica dels personatges, que és el que, finalment, i referenciant a Stephen King, fa tan gran l'obra de Jackson.

En aquesta nova adaptació, del 2018, ens trobem davant d'una gran fidelitat en gairebé tots els aspectes importants de la novel·la, encara que no en l'origen dels seus personatges, ja que canvia el grup subjecte d'investigació científica per una família nombrosa. Així, Flanagan capta l'esperit misteriós del thriller psicològic que ja ens presentava al davant Jackson en la seva obra.

El director d'altres adaptacions com El juego de Gerald (2017) de Stephen King, combina magistralment dues estratègies narratives que s'han vist últimament en el panorama cinematogràfic. És capaç de muntar en paral·lel el present i el passat, contant una història totalment lineal, encara que no de forma temporal, i també de presentar un únic arc argumental, repetit a cada capítol, des del punt de vista dels diferents personatges que conformen la història. Així, alhora que l'espectador valora les diferents versions que hi ha d'un mateix fet, és capaç d'entendre quines experiències del passat han portat al present més immediat.

D'aquesta forma, la sèrie desenvolupa a cada un dels personatges, en aquest cas, de la família Crain, centrant-se, sobretot, en els germans. Així, assistim a diferents formes d'entendre i afrontar un mateix fet, la mort d'Olivia Crain, la mare de la família, i el trauma i els fantasmes que això desencadena en cada un d'ells.

Això es veu acompanyat d'una banda sonora original composta per Newton Brothers, capaç de crear l'ambient de suspens i terror necessari i que demana la trama. Encara que també apareixen cançons d'artistes com Paula Abdul, Alison Wonderland o Patty Griffin. I també de la fotografia de Michael Fimognari, que funciona a partir d'una paleta cromàtica de tons eminentment freds, capaços de crear l'atmosfera de thriller que hi observem.

Així i tot, aquesta tonalitat hivernal té més presència en el present, per contra als colors més càlids que acompanyen el passat. Cal destacar també que, contràriament a les peces audiovisuals de terror a les que estem acostumats, The hounting of Hill House, no presenta foscor, sinó fredor. No es tracta d'escenaris i d'imatges fosques o terrorífiques, sinó que són fredes i esgarrifoses. Així tampoc és cerca, en cap dels recursos utilitzats, l'ensurt fàcil, sinó que es vol crear el mal cos generalitzat en tota la sèrie, composta per 10 capítols.

A més, i concretament, s'ha de fer especial menció al capítol 6 i al magistral pla seqüència que l'acompanya, que encara que presenti talls quan es canvia l'escenari temporal, demostra una gran feina d'equip molt ben portada a terme. I també a les increïbles transicions que podem observar, a partir de fets quotidians dels personatges, com obrir una porta, agafar un bric de llet o tancar un llum.

Sobre la trama en si, i la forma de narrar-la, hi ha dues interpretacions possibles, provocades per un dubte constant. Tenint en compte tot el que veiem nosaltres, juntament amb els germans Crain, hi ha moments en què l'espectador pot interpretar la història com la d'una casa encantada que alberga els esperits de la gent que hi ha viscut i mort. Però, l'altra forma de veure la sèrie, i que en aquesta crítica es considera la més encertada, és la d'entendre el terror, els fantasmes i la casa encantada com una al·legoria de la vida, i de l'obscuritat que aquesta pot contenir i conté.

Així mentre els més fidels al que veuen, interpretaran el paper d'una Nell o Olivia Crain, sempre ignorants davant el que realment hi ha però no observen. Els que mirin una mica més enllà, observaran com, en realitat, es tracta dels fantasmes dels quals parla Steve a la frase que es troba a l'inici d'aquesta peça. I l'habitació vermella estrella, que presenta una gran importància en la trama, no és més que el lloc on s'acumulen aquests traumes. Un lloc on tots han estat d'alguna manera, però sense adonar-se, com diu Nell al final: "Estábamos todos, siempre hemos estado". És a dir, fantasmes que sempre han acompanyat als membres de la familia, però que mai han sigut capaços de veure ni afrontar.

De fet, l'exemple patern que reben els nens no és més que una trava més al camí de la superació. Una mare que té por que els seus fills surtin a l'exterior i aquest se'ls mengi, acaba consumint la seva felicitat. Un pare sobreprotector que guarda molts secrets i amaga moltes veritats, acaba endinsant-los a dintre de l'obscuritat més negra. I així, cada germà té diferents fantasmes que, a poc a poc, els van consumint; fins que un altre fet, una altra pèrdua, els obra els ulls i, finalment, són capaços d'avançar cap a una pròspera recuperació.

"Hill House, nada cuerda en soledad frente a las colinas, acumuló oscuridad en su interior". I és que això és Hill House, l'obscuritat acumulada per cada un dels personatges i de nosaltres mateixos, els mals sentiments i les culpes que tenim tots, els fantasmes que ens formen.

https://www.youtube.com/watch?v=mTvNeafShH0