Eternals: la porta directa a la fase 4

El passat 5 de novembre es va estrenar la darrera entrega de l’estudi cinematogràfic Marvel Studios, Eternals, donant l’inici definitiu, encara que bastant difús, a la nova fase de superherois que la companyia ens mostrarà d’ara endavant.

Eternals ha sigut bastant ferida per la crítica professional, descrita com una de les pitjors pel·lícules fetes, fins al moment, per l'estudi. S’ha de dir, abans de continuar, que és bastant insultant pel film deixar-lo entre els últims esgraons de la virtuosa originalitat marveliana, quan, això suposaria que al mateix nivell d'aquest s’hi situen pel·lícules com Capità Amèrica: el primer vengador o L’increïble Hulk. Des de la més humil opinió d’aquesta crítica, Eternals està bastant per sobre d’aquests films mencionats, i d’alguns altres més de la franquícia. Encara que, també s'ha de dir, no està tampoc entre els millors.

Dit això, i sense atorgar més importància a l'opinió d’altres, cal destacar que el film és molt difícil de catalogar i definir, ja que no acaba de deixar un sabor exacte de boca. Va des de l’amarg sentiment d’adonar-nos que finalment s'ha posat punt final a l’anterior fase i, per tant, a l’època d’Iron Man i Capità Amèrica. Encara que això ja se’ns volia començar a fer entendre amb les dues entregues anteriors, La viuda negra i Shang-Chi i la llegenda dels deu anells, no és fins ara que es fa palpable. Fins al bon gust de veure l'actuació de professionals de la talla d’Angelina Jolie o Kit Harington, o la increïble tasca de la directora d'altres films com Nomadland (2020), Chloe Zhao; que ara han passat a formar part del món i l’equip Marvel.

Gràcies a l’extenuant treball de la direcció, més humanista i sensible, les pel·lícules marvelianes de superherois que fins ara coneixíem, repletes d'escenes i batalles espectaculars i èpiques, com les de Civil War o Endgame, s’han encaminat cap a un costat més íntim i reflexiu. Aquest complicat equilibri és el que no acaba de permetre al públic tenir una idea sencera de la trama, en concret, i del film, en general. Tot i que seguim veient a superherois lluitar per la dignitat humana a tot preu, i pels principis que els regeixen, Zhao també ens implica a dintre dels sentiments i reflexions íntimes d’aquests personatges que, per un moment, deixen de ser superherois per passar a semblar persones -que no ho són-.

La història se centra en els Eterns o Eternals, uns éssers sobrenaturals, gairebé com a semidéus mitològics, als que els Celestials, entitats gegants, que es troben a un esgraó molt alt de la jerarquia de l’Univers, envien a la Terra per detenir als Desviants, uns éssers que suposen una gran amenaça per als humans. És a dir, pels fanàtics del món del còmic marvelià, ens trobem davant l’obra mestra de Jack Kirby, que, a grans trets, vindria a ser una barreja entre la mitologia grecoromana i la intervenció extraterrestre a la terra.

No es tracta d’una trama lineal, ja que està repleta de flashbacks que ens van ensenyant la rellevància dels eterns durant tota la història de la humanitat. La seva funció i el perquè no han interferit en segons quins fets, però sí en altres. Aquest recurs arriscat, que pot provocar una densitat narrativa abismal, acaba culminant en un gran treball narratiu, que ens ajuda a entendre què passa i a conèixer als personatges d'una forma més propera i personal.

De fet, podríem estar davant d'una de les pel·lícules més reflexives, fins al moment, de l'estudi Marvel. Fet que pot alegrar o entristir als seguidors, però que permet a l'espectador deixar-se emportar més per la faceta lírica, i no tan èpica, dels superherois i de la figura que aquests han representat fins al moment a dintre del món del setè art. Igualment, això es compenetra d'una forma subtil i, potser massa adequada, amb la narrativa marveliana anterior, trobant una sèrie de referències creuades amb la fase que precedeix a la que s'inicia ara.

Analitzant el film més a fons, la fotografia, de la mà de Ben Davis, professional que ja havia treballat anteriorment amb la franquícia a pel·lícules com Doctor Strange o Capitana Marvel, és presentada a partir d'uns escenaris imponents i històricament encertats. De fet, en aquesta nova entrega trobem un Davis diferent, que ha preferit una cinematografia més naturalista, donant un aspecte menys sintètic que en els anteriors films de l'estudi.

Si passem al guió, de la mà de la mateixa Zhao, acompanyada d'altres professionals com Patrick Burleigh, Ryan Firpo i Kaz Firpo, es basa clarament, i com ja s'ha mencionat, amb els còmics de Jack Kirby creats a finals dels anys setanta. Encara que, el món creat en aquest film està també adaptat a la realitat contemporània. El guió aconsegueix passar del drama a la comèdia de forma senzilla i gairebé natural, mostrant com tot i els desafiaments i reptes als quals s'han d'enfrontar els personatges, també hi ha lloc pel clàssic humor marvelià.

La banda sonora és obra del gran Ramin Djawadi, creador de la música de reconegudes sèries com Joc de Trons o Westworld, a més de pel·lícules del mateix estudi, com Iron Man. No obstant això, també apareixen temes d'artistes com Pink Floyd, BTS, Bach o Foreigner. Una gran varietat musical que acaba creant l'atmosfera necessària en tot moment, anant des de l'acompanyament d'escenes dramàtiques, fins a batalles èpiques, o moments animats de ball i comèdia.

Però potser el que sí que acaba deixant un bon gust de boca final són les, ja clàssiques, escenes postcrèdits que conté el film. En una d'elles agafa el protagonisme el ja mencionat Kit Harington, permetent albirar la importància que tindrà aquest personatge a dintre la trama marveliana en un futur. I en l'altra apareix el germà menor d'un dels malvats més coneguts de l'anterior fase i del món marvelià, fent que torni a cobrar protagonisme la història narrada fins llavors per les pel·lícules de la franquícia.

Marvel Studios ha obert ja, i definitivament, la fase 4 de superherois, on ja es comencen a percebre nous camins a agafar, noves teories a fer per part dels fanàtics, i nous personatges que, tot i ser encara desconeguts, prometen quedar-se al nostre costat durant algunes pel·lícules més. Esperem que la nova porta que ens presenta Marvel al davant, porti per escenaris que, encara que ja presentin una lírica més reflexiva i interessant, siguin igual d'èpics que sempre.

https://www.youtube.com/watch?v=MKWXuj3ZYf0