La faula japonesa de la dicotomia humana

"Este lugar forma parte de un mundo distinto al tuyo, chico. Las bestias que lo habitamos podemos convertirnos en dioses algún día".

Dos mons paral·lels, dos possibles camins a seguir, i un únic recorregut vital. La cultura oriental japonesa, la de l'anime i el manga, ens torna a alliçonar un cop més amb la moral i l'ètica que ens presenta, a partir de les seves creences més naturalistes i, m'atreviria a dir, respectuoses amb la resta de criatures.

Després de Los niños lobo, el director i animador japonès Mamoru Hosoda, tornà a la pantalla gran, l'any 2015, per presentar El niño y la bestia (Bakemono no ko), una tragicòmica pel·lícula animada que pretén ensenyar, tant al públic infantil com a l'adult, que tots els humans passem per fases de vida similars, i que, per tant, no estem sols davant l'obscuritat ni la dicotomia que, molts cops, això representa.

Però, i a diferència de l'ordre en què estem acostumats que passin les coses, aquesta peça d'anime va aparèixer davant l'espectador com a l'obra i idea original de Hosoda. Tanmateix, això en cap moment ha impedit que els fanàtics de la lectura, entre els quals m'incloc, hagin pogut gaudir també de l'obra. Gràcies a Renji Asai, l'adaptació al manga va arribar en quatre volums, abans, inclús, que la pel·lícula s'estrenés a la pantalla gran del setè art. Un treball col·laboratiu que va permetre que tota classe d'espectador, tant els que prefereixen l'anime com els que són més partidaris del manga, poguessin gaudir de la història de Kyûta i Kumatetsu.

La trama és la mateixa, sigui llegida o visionada, i segueix la vida de Ren o Kyûta, un nen de nou anys que es queda sol al món després de la mort de la seva mare. És a partir d'aquí, i de l'odi pels humans que comença a créixer a dintre d'ell, que Kyûta acaba coneixent a Kumatetsu, una bèstia sobrenatural. I, sense planejar-ho ni pensar-ho tan sols, es troba al món del qual pertany la bèstia, vivint, menjant i entrenant.

La diferenciació en el nom del personatge principal ja ens mostra els dos camins que aquest pot agafar: Ren representa la seva vida en el món humà, en aquest cas en la ciutat de Shibuya (el món real i actual), en el qual ha nascut i crescut durant els seus primers nou anys; i Kyûta és el nom que li posa Kumatetsu, i mostra la seva faceta en el món de les bèsties, en la ciutat de Jûtengai (el món tradicional dels animals), on ha madurat per arribar a ser un jove de 17 anys.

Gràcies a la presentació oriental d'aquesta història, acostumats a la veneració dels animals i les bèsties, podem observar una clara al·legoria. Els humans, com explica el personatge Iôzen des de l'inici, alberguen una obscuritat a dintre d'ells que, si en algun moment els consumeix, els acaba transformant en monstres. Per contra, les bèsties de Jûtengai, no només no presenten aquesta foscor, sinó que, a més, són capaços de reencarnar-se en divinitats. "Hay una razón por la que nuestro mundo y el de los humanos deben permanecer separados. Los seres humanos son débiles, albergan tinieblas en lo más profundo de su corazón".

Així, la presentació d'aquests dos mons paral·lels tan iguals i diversos a la vegada, no només deixa clara la diferència entre la puresa i tradició animal i la corrupció i modernitat humana, sinó que també mostra com un adolescent de tan sols 17 anys ha de triar, davant aquesta dicotomia, una de les dues vides; sent incapaç de conviure en ambdós mons alhora.

A més d'això, també veiem la reconeguda relació, ja observada en altres films de cultura oriental com Karate Kid, entre mestre i deixeble. En aquest cas, Kyûta acaba sent un dels grans guerrers de la ciutat de les bèsties, convertint-se en l'aprenent de Kumatetsu. Igualment, i com ja passava a la pel·lícula d'arts marcials mencionada, arriba un moment en què, i com comenta el venerable Iôzen en un moment del metratge o del manga, la línia entre mestre i deixeble es torna difosa: "¿Quién es el maestro y quién es el alumno?". Demostrant així que, encara que un tingui moltes coses a ensenyar i l'altre a aprendre, l'educació sempre acaba sent bidireccional.

En tot moment, com ja s'ha anat mencionant, i ens centrem en la part de la història que sigui, hi ha present una dicotomia, molt humana. Una necessitat d'escollir entre dos mons, persones o camins, paral·lels, però diversos. S'ha de tenir present, però, que no es tracta de la lluita entre aquests dos camins, sinó que, en tot moment, la lluita és contra un mateix, i la dualitat que presentem a dintre de nosaltres.

Si passem a comentar els aspectes tècnics de l'animació, encara que de forma menys espectacular que les produccions de Studio Ghibli a les quals estem acostumats -aquestes potser són més harmonioses i naturals, en el moviment i l'animació, per contra a la senzillesa en la posada en escena de la cinta en qüestió-, aquesta cinta manté un bon nivell artístic. Tant en la creació i disseny dels personatges rodons, que barregen animació tradicional amb animació generada per ordinador, com en el doble escenari en el qual es desenvolupa la història, que presenta un gran contrast entre el realisme i la creativitat i fantasia. Amb uns efectes visuals i de so espectaculars, cridaners i que recolzen el moment de la trama representat; i una banda sonora composta per Masakatsu Takagi, amb 27 temes molt melòdics i que acompanyen, en tot moment, el fil narratiu de l'obra.

Un cop més, Hosoda torna a la pantalla gran, per presentar les problemàtiques del món real, de forma fantàstica i harmoniosa. A partir de personatges simpàtics i que arriben a tota mena de públic, i amb escenaris cridaners i espectaculars, ens ensenya com fer front als problemes més comuns i que, passi el que passi, i ens sentim com ens sentim, mai estarem sols en aquesta obra que anomenem vida.

https://www.youtube.com/watch?v=FEnzhKVNH98