L'atractiu narratiu de Matt Groening

Matt Groening (1954), autor i productor de les reconegudes sèries Els Simpson (1989), Futurama (1999) i (Des)encant (2018), és un dels professionals del món cinematogràfic que, encara que de marca gradual i modesta, ha tingut una gran rellevància a dintre de les narracions i trames d'animació. Sempre amb el seu toc còmic, i a partir d'un to desenfadat, el creador d'Homer, Leela o Luci, presenta una clara evolució, sigui tècnica o temàtica, en els seus projectes.

El seu debut el trobem a finals dels anys vuitanta, amb les famoses animacions grogues, Els Simpson, que han recorregut -tant en la ficció com en la realitat- gran part del globus terraqui, i han aconseguit estar presents en la memòria de molts espectadors que, després de 33 temporades, segueixen acompanyant aquesta simpàtica família.

De fet, i si ens centrem en la mica d'autobiografia que solen presentar molts autors en les seves obres, podríem fer menció dels pares de Groening, Homer i Marge, i de la seva germana menor, Lisa. Això no implica que l'autor es basés 100% en el viscut fins al moment amb els seus familiars, però sí que demostra com buscava ensenyar el món actual i real, a partir del que coneix, fent-ne una paròdia i sàtira.

També hem de tenir present que estem parlant dels inicis d'un professional que, a poc a poc, va fent-se un lloc a dintre del món de l'audiovisual i l'animació. En els inicis, com ja deia Mercè Rodoreda en el seu moment, és corrent que els creadors basin els seus projectes ficticis en l'experiència pròpia; perquè és el que més coneixen i, per tant, el que els resulta més senzill d'utilitzar per fer ficció.

Però a finals dels noranta el talent de Groening va deixar el color groc a un costat -encara que el seguia acompanyant allà on anés, donant-li, contràriament al que es diu al teatre, molt bona sort-, per presentar al món unes noves figures. En aquest cas, potser més realistes en el color de la pell, però no tant en la forma (trobem animals marins, centaures, robots, etcètera.). Passem d'observar a una família disfuncional fer front al dia a dia quotidià i normal al que ens enfrontem tots; a acompanyar a una sèrie de personatges, units per circumstàncies de la vida, que fan front a problemes similars, però, ara, en un escenari futurista, a la sèrie Futurama.

Si abans era Bart el que ens feia riure amb les seves malifetes per l'Springfield del segle XXI, ara observem les mateixes entremaliadures d'un robot anomenat Bender, per la Nova Nova York del segle XXXI. I si abans rèiem amb les ximpleries que era capaç de dir Homer als seus amics del bar Moe, ara també ens cau la llàgrima de felicitat quan escoltem les bajanades que surten de la boca de Fry.

Podríem dir que els perfils dels personatges segueixen un camí similar en ambdues sèries, encara que amb clares diferències de trama i, sobretot, d'humor. Mentre que a Els Simpson seguíem simplement les aventures i la quotidianitat d'una família una mica estranya; a Futurama acompanyem per l'espai a la companyia Planet Express, veient com es fan realitat moltes de les teories futuristes i, fins i tot, fantàstiques, ja presentades en altres obres com Cròniques marcianes (1950) de Ray Bradbury, o seguides i compartides actualment en series com Dark (2017). Es podria dir que Futurama presenta un humor i una trama més adultes i complexes, mentre que Els Simpson és una sèrie més senzilla i per a tots els públics.

Actualment encara podem observar a un Matt Groening actiu i creant noves històries. De fet, fa una mica més de tres anys, el professional va presentar la seva darrera sèrie fins al moment, (Des)encant, acabant de calar a dintre del món fantàstic. Si en l'anterior entrega, Futurama, podíem veure animals marins xerraires, i robots desenvolupats i amb intel·ligència artificial, mostres del futur en què ens situem; a la sèrie del 2018 compartim riures amb elfs i dimonis en un regne llunyà, que ens transporta a un actualitzat món medieval.

L'astúcia que ja començàvem a observar en una nena de 8 anys, Lisa Simpson, acaba de culminar en els personatges de Leela, a Futurama, i Bean, a (Des)encant. El talent en robar i enganyar, que potser recorden una mica al malvat marvelià Loki, que observem en Bender a l'hora de fer les entremaliadures ja mencionades, també el percebem en el dimoni Luci. I, finalment, la covardia i innocència d'Homer o Fry, tornen a estar presents en Elfo.

Dit això, es poden albirar, clarament, els patrons groenians que presenten les tres sèries de l'autor, sigui en quant a personatges, o en quant a trama -en termes generals-, observant una clara evolució temàtica; passem de la realitat més quotidiana, al futurisme fantàstic, per acabar culminant en l'època medieval fantàstica que recorda als mons de J. R. R. Tolkien o George R. R. Martin.

El talent de Groening ha anat evolucionant en les darreres tres dècades, per demostrar als espectadors i, sobretot, als seus seguidors més fidels, que seguir un patró d'estil i tècnica, sobretot d'animació purament com a tal, no impedeix anar provant i creant formes de vida i mons totalment diferents, i passar de gèneres més realistes a narracions totalment fantàstiques. No puc esperar per veure que ens depara el futur Matt Groening, si és que als seus gairebé setanta anys encara no s'ha cansat de crear. El que és clar, ara ja, és que el talent d'aquest autor ha deixat una marca molt important en les futures generacions, que admiren la seva feina, i sobretot el seu talent narratiu.

https://www.youtube.com/watch?v=niYxV3fio2I