L'irlandés com a final del trajecte

Com Ulisses en la seva tornada a casa després de la guerra de Troya, dues són les odissees que ens acompanyen en aquesta obra: la trajectòria d’un home que acaba sent important en la màfia italoamericana i la política sindicalista nord-americana, Frank Sheeran, i el viatge pels submons del crim organitzat d’un dels grans directors del cinema mafiós, Martin Scorsese, que ha madurat per culminar amb The Irishman (2019), una magnífica obra reflexiva.

Dues dècades després de Casino, tornem al subgènere predilecte de Scorsese amb aquesta obra, on reuneix al seu duo emblemàtic: Robert De Niro i Joe Pesci, i en què s’identifica un mateix moviment naixent de la mà d’altres directors coneguts, com Almodóvar a Dolor y Gloria (2019) o Quentin Tarantino a Once Upon a Time in Hollywood (2019), on es fan un homenatge tornant al gènere que els va formar, ja que creuen que ara ja no es fan pel·lícules de qualitat i que el cinema està en crisi. I, m’heu de permetre dir, Scorsese s’ha fet un homenatge com déu mana, cloent una gran trajectòria professional.

El cinema mafiós de Scorsese

Els coneixedors del cineasta sabreu de la seva predilecció per la màfia, de com sempre ha sabut plasmar la vida dels gàngsters, com veiem a l’anomenada Casino (1995) o a Goodfellas (1990). Però The Irishman és diferent, en lloc d’observar a un De Niro encarnant a Sam Rothstein o Jimmy Conway matant i apallissant en una voràgine sagnant, veiem a Frank Sheeran, violent quan considera oportú, però sensat i reflexiu. El que busquen Scorsese i De Niro és que, a partir de la seva actuació gairebé impecable, on observem a un personatge més proper, acompanyem al vell Sheeran en un viatge per la seva vida.

Una història diferent

Aquest viatge ja s’intueix en el pla seqüència de l’inici, recurs molt utilitzat pel director, encarregat d’ensenyar-nos la residència on es troba Sheeran i on tornarem al final. No obstant, el recurs apareix de forma diferent. Mentre que a Goodfellas i a Casino s’utilitza per mostrar-nos les influències mafioses del protagonista o presentar-nos els integrants d’una banda, a The Irishman al·ludeix al viatge d’un home que ara es troba en la fase final, potser en el purgatori de Dante, on confessa els crims que recorda. Sobretot un, possiblement l’únic que li treu la son.

En aquest viatge pels records de Sheeran, ens acompanyen els seus dos grans aliats: Russell Bufalino -Pesci- i Jimmy Hoffa -Al Pacino-. D’aquests no cal esmentar el seu virtuós treball, la nominació a l’Oscar d’actor secundari parla per si sola. Igualment, potser s’ha d’afegir que Pesci es desmarca perfectament dels típics personatges mafiosos psicòpates que solia interpretar pel director, amb un Russell tranquil i pausat; i que Al Pacino ha après ràpid a actuar sota la direcció de Scorsese, amb el que no havia treballat abans.

El viatge de l'espectador

Tractant-se d’una obra nominada a deu Oscars que ja albiren el seu impacte en la indústria, és necessari parlar d’alguns dels elements creadors d’un dels regustos més remarcables d'aquesta peça: la sensació d’haver viatjat per les diferents dècades representades. Gràcies a la fotografia de Rodrigo Prieto pots veure com eren aquells temps i viure’ls com Sheeran. Uns anys 50 amb tons brillants i càlids: feliços, uns 60 absents d’obscuritat total -el fosc es mostra blau verdós- i, a partir dels 70, amb cada cop menys color, la tristesa i la vellesa van fent-se un lloc entre la tonalitat.

Al mestratge fotogràfic de Prieto l’acompanya la banda sonora de Robbie Robertson, capaç de fer-te ballar amb els gèneres més brillants d’aquells anys, el doo wop, el jazz i el folk, de músics com The Five Satins a In the still of the night. A més d’una arriscada però brutal composició pròpia, Theme for the Irishman, evocadora d’una espiral de tristesa, violència i traïció -potser avisant del que succeirà-.

Aquest realisme pels records de Sheeran s’agreuja amb els petits diàlegs mostres de la quotidianitat, clàssics de Scorsese. A més dels temes de sempre com els codis de la màfia, els límits imposats pel poder i la lleialtat. En aquest guió adaptat de Steven Zillian és senzill observar la intencionada fidelitat al llibre de Charles Brandt en què es basa, titulat I heard you paint houses (He sentit que pintes cases), al·ludint al mestratge mafiós a l’hora de fer que els escenaris del crim siguin molt sagnants, referència que surt diversos cops en el film.

Igualment, Scorsese també es desmarca d’algunes de les seves tradicions. Així com a Casino i Goodfellas les dones són clau, ara passen a segon pla, ja que l’important és la vida i reflexió d’un vell home. Tanmateix, el que fa del guió una obra mestra és la lògica interna de la trama amb tres fils temporals connectats que s’acaben unint en un quart fil a la residència, com a tancament d’una gran vida.

Però el que aconsegueix que aquesta màgia acabi confluint en una realitat creïble són els efectes visuals. El cineasta ha aconseguit que el mateix elenc d’actors pugui aparentar 50 anys en una escena i, en la següent, 80. Això és gràcies a la nova tecnologia per la qual va apostar Scorsese de la mà de Industrial Light & Magic, que rejovenia als actors a partir d’efectes visuals i amb l’ajuda de dues càmeres complementàries. I, encara que això va a gustos, a mi m’ha semblat un treball millorable, però molt ben aconseguit per ser el primer cop que s'utilitza, i que podria obrir una nova porta en el cinema.

La culminació d'una trajectòria

D’un camí ple de reptes i trampes, Scorsese en fa un trajecte per un jardí de flors i aires refrescants. On la màfia, tot i els seus macabres pensaments i actes, és la teva amiga i et rius amb ella, i on els personatges més estranys, acaben sent els que et cauen millor. I, sense voler, en aquesta barreja de lleialtat, violència i traïció, acabes entenent i apreciant als gàngsters italoamericans del segle passat. El cineasta capaç de donar-li llum a la foscor, ho ha tornat a fer en una darrera peça, tancant tot un subgènere que, n’estic segura, ja porta el seu nom.

https://www.youtube.com/watch?v=B3cJXk9IaH0