Midnight mass: El fanatisme representant del terror

Fa una setmana vaig publicar, en aquest mateix blog, un article sobre la reconeguda sèrie de terror, The haunting of Hill House (2018), del director en potència Mike Flanagan. Avui torno a l'escriptura i l'anàlisi del terror, per parlar de la darrera obra del mateix director, Midnight mass o, com ha arribat a Espanya, Misa de medianoche (2021).

Mike Flanagan va començar fent adaptacions de novel·les, sobretot, de Stephen King, com El juego de Gerald (2017); mostrant una clara influència de l'escriptor nord-americà en la resta de peces audiovisuals que ha dirigit, com la mencionada The haunting of Hill House de Shirley Jackson. Però ha acabat culminant, en aquest any en curs, amb una peça pròpia, íntima i personal, que, encara que beu clarament de les novel·les que fins al moment ha adaptat, es tracta ja del resultat de la seva trajectòria com a director.

Així, Midnight mass és una obra enterament del director i que aconsegueix consagrar-lo, a favor del que gran part de la crítica ha decidit al llarg d'aquests dos mesos, com el gran mestre del terror en actiu. Estrenada el setembre a la plataforma de Netflix, la història es desenvolupa en una illa petita i claustrofòbica, Crockett Island, on la gent sobreviu com pot, sempre esperant un futur millor que el present.

Tot comença amb dos fets cabdals, que segueixen a dos personatges, dues històries vitals. La condemna penitenciària complerta d'un ex-alcohòlic que ara torna a casa, Riley Flynn (Zach Gilford), que conduint ebri havia atropellat i matat a una adolescent. I l'arribada del pare Paul (Hamish Linklater) a la comunitat orfe, des de la partida de l'anterior sacerdot a un viatge per Terra Santa.

La trama, que segueix als diferents habitants del poble, se centra, sobretot quant a guió, en les sagrades escriptures, dedicant-se, gairebé exclusivament, a la religió catòlica. Ja els títols dels capítols albiren aquesta idea, sent el primer Génesis, i el darrer, Apocalipsis. Però l'obra de Flanagan no és tan senzilla, va més enllà; és una reinterpretació de la fe, la religió i la filosofia, de l'existencialisme, de la vida mundana i la del més enllà, de la força de les creences, i de la debilitat i el terror de la imposició d'aquestes.

Després de l'arribada de Riley i del pare Paul, comencen a passar coses estranyes a l'illa, desaparicions i miracles, i cada cop hi ha més adeptes i creients. Tot es veu mogut per la fe, ja sigui la d'un ateu que no vol tornar a provar una gota d'alcohol, o la d'un catòlic que ha rebut, com a regal, una segona oportunitat. Així, entre ombres, sang i ales, tenen lloc els 7 capítols d'aquesta minisèrie, que es va desenvolupant a foc lent, amb un ritme que recorda a la vida rural que té lloc a l'illa, però amb una força i atenció en els detalls que albiren un nou i significatiu camí en el gènere del terror.

Si ens centrem en la construcció dels personatges, igual que ja es comentava en The haunting of Hill House, és tan rodona i completa que, en cap cas, es pot assenyalar amb el dit quins en són els protagonistes reals de la història. Tots formen part de la trama, i a tots se'ls dóna la mateixa presència i importància. De fet, i com ja deia Mike Flanagan quan parlava de la sèrie en una entrevista: "Totes les versions de la meva identitat parlen entre sí en la meva sèrie: l'escolanet, l'ateu, l'home compromès amb la ciència, el creient, el moderat, l'estudiant, el pare, el nen, l'alcohòlic".

No obstant això, i encara que sigui evident el talent del director en el desenvolupament d'un petit univers tancat a la resta del món; la densitat dels diàlegs i monòlegs presents, que plantegen diferents dubtes i debats existencialistes, poc casen amb la curta durada de la història i amb el plantejament tan lent de la trama. Per això, queden alguns caps sense lligar, i molta llibertat d'interpretació que, encara que no sempre sigui dolent, en aquest cas, pot deixar confós al públic.

Què és el que ens fa por? Aquesta és la gran pregunta sobre la qual balla la trama que, en realitat, és més dramàtica i gòtica, que no de terror. Acompanyada d'una gamma cromàtica freda, que no fosca, com ja veiem en Hill House; on els colors més obscurs tenen tonalitats verdes i blaves, i on també destaquen els colors càlids. Sense obscuritat total, però sense un ambient completament fred, en tot moment, es fa present i es nota que alguna cosa ha de passar o està passant.

Això també s'ajuda de la banda sonora de The Newton Brothers, lúgubre i tenebrosa, igual que les escenes que acompanya; i d'uns diàlegs que, tot i ser massa densos, estan carregats de profunditat i debats que desvetllen els sofriments, dubtes i obscuritats de cada personatge. Una religió catòlica que és igual de sectària que moltes altres organitzacions criticades, una imposició de creences que és el verdader terror de la sèrie, i un Déu que, en realitat, i com s'observa en el moment final, som tots i cada un de nosaltres, com a part d'un tot gegant.

Mike Flanagan és la representació del talent en el panorama actual del terror, una figura que cada cop està agafant més pes en la indústria; i que, capaç de deixar un gust de boca impecable, per molt que presenti falls i no pugui assolir, com és natural, la perfecció; ens fa desitjar veure quina serà la següent novel·la que portarà a la pantalla o la següent obra íntima i personal que ens deixarà veure parts d'ell, de la societat actual i de nosaltres mateixos, tot alhora, en una gran conjunció.

https://www.youtube.com/watch?v=89UV8vmWXlY