La bella i la bèstia moderns

"Sé que hace que cada cual sea distinto, y qué hace que todos seamos iguales. He visto que el mismo color azul tiene 50 aspectos distintos a través de 50 ojos distintos".

Every Day (2018) o Cada Día, és la darrera entrega del director d'altres pel·lícules reconegudes com The vow (2012), i guanyador d'un Globus d'or i un Emmy, Michael Sucsy. I encara que sigui un film que demostra tenir una molt bona intencionalitat, en la moral i l'ètica que pretén ensenyar al públic jove; agafa tan poc risc, i li dóna un tint tan amable, que no deixa de ser un La bella i la bèstia modern.

Rhiannon és una adolescent de 16 anys que té una vida normal i corrent, amb els maldecaps propis de l'edat, i algun altre d'afegit. Però de sobte, com passa en moltes històries, hi ha un fet que li canvia el transcurs vital i l'ajuda a pensar per ella mateixa. En aquest cas, el punt d'inflexió i canvi arriba quan coneix a un ésser diferent i especial, anomenat A, i s'enamoren. Però A presenta una gran particularitat: es desperta cada dia en un cos diferent.

Tot el film va ballant entre aquesta trama i, encara que va presentant diferents conflictes crucials pels joves, com és la falta de consciència vital de Rhiannon o la poca importància que té qui siguis físicament, mentre destaquis pel que ofereixes; en realitat, no és més que un tractament amable de temes seriosos que podrien haver-se explotat per arribar a una història més psicològica i analítica.

Els temes poc explotats i de gran rellevància són: l'amor sense fronteres, el físic és totalment irrellevant; i el fet que tots som molt iguals però diferents alhora. Tanmateix, hi ha també altres temes més secundaris com la presència de la toxicitat en les relacions, molt difícil de veure; i el suïcidi i el bullying que, per desgràcia, són molt comuns entre els joves.

Així, temes cabdals en el dia a dia adolescent, es queden en la superficialitat d'una pel·lícula de diumenge a la tarda. Quan podria haver arribat a ser un film reflexiu que servís als joves per veure la varietat del món i què els depara realment la vida, que després de l'institut hi ha molt més camí a fer. El guió de Jesse Andrews, tot i que basat en el best-seller del The New York Times, de l'escriptor David Levithan, no acaba d'abraçar tota la profunditat que hi apareix.

I encara que contesta bastant a les pel·lícules romàntiques simples d'adolescents i joves, crec que la demanda actual és una mica més exigent. No podem pretendre que al mateix públic que se li ofereixen sèries com Stranger Things, Dark, Sex Education o, fins i tot, pel format, 13 reasons why, també li brindem una pel·lícula d'aquest estil. Sembla que passem de tractar-los com a gairebé adults que comencen a formar el cervell, i a tenir idees pròpies; per tornar a veure'ls com a nens petits que, encara, necessiten la moral simplista i infantil de La bella i la bèstia per entendre que la diversitat és positiva.

El director de The vow, premiat pel seu talent, ha volgut portar a terme un projecte amb molt bones intencions i original, mostrant al públic més jove un missatge de tolerància, però no ha sabut com ni amb quines eines portar-ho a terme. Així, finalment, una idea que naixia sent bona, ha acabat amb un desenvolupament maldestre i una conclusió amable, simple i treta de la màniga. Sense presentar un fil conductor amb sentit, sobretot pels temes més secundaris, i amb unes escenes romàntiques tretes d'un videoclip de principis dels anys 2000, que ni es molesten en amagar la falsedat present.

A més que, i si tenim en compte els personatges diversos als quals A controla per un dia, veiem clarament com, la varietat quant a cultura, cos, origen, físic, és molt més present a l'inici de la història, quan Rhiannon encara no està enamorada del personatge i, per tant, no hi ha moments íntims entre ambdós. Per contra, quan els dos protagonistes ja comencen a ser més propers, A es desperta en cossos de nois de físic canònic i cos atlètic. Així, i com ja veiem en el film infantil de Disney, la bellesa està en l'interior, però no et preocupis que quan m'estimis em convertiré en algú preciós. Aprens a estimar la varietat i la diferència, però quan ho aconsegueixes, ets premiat amb la bellesa canònica imposada per la societat.

No obstant això, s'ha de destacar, especialment, l'actuació dels diferents professionals que han donat vida a A. Crec que és una de les coses que més destaquen i que demostren una molt bona feina i professionalitat. A, tot i ser un personatge representat per una desena o més d'actors, en tot moment és mostrat i presentat com al mateix ens i, en aquest cas, l'actuació està molt per sobre de la falsedat. Es nota, en tot moment, que els actors han fet un gran treball en equip i individual, per aconseguir donar vida, de la mateixa manera, a un únic personatge.

En conclusió, Every Day és un film per a les noves generacions que, volent donar un missatge positiu, es queda en la superfície del que explica. I així, en aquesta espiral de falta de coherència en el guió i la trama, i de l'ús d'escenes tretes de comercials de fa dues dècades, s'acaben deixant molts interrogants i subtrames oberts, a més de reiterar fets quan no cal. Això demostra, un cop més que, les bones intencions no ho són tot, es necessita, a més de la voluntat, una bona execució de tècniques i narratives.

https://www.youtube.com/watch?v=hKKFxjawitQ