Vint-i-dos contes: l'inici de la literatura catalana actual

Mercè Rodoreda és una de les escriptores més influents de la literatura catalana contemporània. D’entre les seves obres, es pot destacar La plaça del diamant (1962), una de les més llegides, Quanta, quanta guerra... (1980) la darrera que va veure publicada en vida i, com a principi de la seva obra narrativa més important, Vint-i-dos contes. Aquesta darrera obra és un recull de contes que es va publicar l’any 1958. Així i tot, i encara que alguns dels relats eren inèdits, molts ja s’havien divulgat en una revista catalana a Mèxic durant l’exili de l’autora a França. A més, el 1957 el recull ja havia rebut el prestigiós Premi Víctor Català, guardó que, des del 1998, porta el seu nom; Premi Mercè Rodoreda.

Rodoreda ja confessava en el seu moment que aquesta obra li va servir per experimentar amb les diferents tècniques narratives, i conèixer-se com a escriptora. De fet, en aquest conjunt de contes, com diu l’Associació d’escriptors en llengua catalana, “hi trobem des de senzilles escenes, (...) sense desenvolupar pròpiament una història, fins a narracions molt més elaborades i riques”. Per tant, es tracta d’una obra “bastant irregular, tant en la qualitat dels texts com en l’extensió i profunditat dels relats”.

Igualment, i encara que es tracti d’un recull desigual i molt divers, també hi trobem una certa cohesió entre les diferents històries. De fet, aquest gènere breu també va servir a l’escriptora per expressar la seva experiència vital. L’autora es va veure obligada de ben jove a casar-se amb el seu oncle, a més d’haver de marxar a l’exili dos cops, viure dues guerres i la pobresa de les postguerres. D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que l’obra està centrada en un context social dictatorial, on molts intel·lectuals havien marxat a l’exili, i on moltes de les idees que actualment es definirien com a antiquades, referents al masclisme i la violència de gènere, eren presents i vistes, per la majoria, com una forma de funcionament correcte o, almenys, ‘normal’. Són aquests postulats els que acaba criticant Rodoreda en aquesta obra.

Així, veiem gran part de la seva composició biogràfica i del context social en què vivia, en les temàtiques més recurrents d’aquest recull, com el desamor, l’exili, la guerra i la pobresa; totes elles presentades des d’una visió pessimista i negativa. Un exemple de la temàtica d’exili i guerra es pot trobar en el conte Fil a l’agulla: “Obrí l’armari i mirà satisfeta les provisions. Hi havia xocolata, galetes, un pot ple de cafè, un altre de te (...), I tot això en plena guerra”. Pel que fa a la pobresa, en aquest cas de postguerra, és observable en Nocturn: “L’escala feia una fortor nauseabunda d’escombraries, d’agre, de cosa podrida. Baixà a les palpentes: d’ençà de la guerra no encenien el llum de l’escala per tal d’estalviar corrent”.

Aquestes temàtiques giren al voltant d’una soledat present en els personatges, que mai es mostren tal com són davant els altres. En la majoria dels contes, el lector coneix tant el seu comportament públic, com els seus pensaments més íntims, que són els que acaben ensenyant realment com són. Aquests elements de la privacitat no es comparteixen amb ningú més, per por que se’ls jutgi durament. Així, la soledat és observable en tot moment.

Si ens fixem, un altre cop, en el conte Fil a l’agulla, la protagonista s’imagina com matar al seu cosí per poder-se quedar amb la seva fortuna. Aquest és un pensament que el lector coneix, però no és compartit amb cap dels personatges que la rodegen. Un pensament que, a més, ha tingut de forma inconscient: “Badallà. Tot d’una, a mig badall, tingué consciència de tot allò que havia imaginat i es sentí corglaçada de basarda. Tancà la boca lentament i es fregà els ulls. -Verge Maria!-”. També es pot observar aquesta soledat de pensament en Tarda al cinema: “Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria (...). Ara he llegit tot això que acabo d’escriure i veig que no és ben bé el que volia dir”. En ambdós casos, es veu com després d’haver confessat el que pensen o senten, les protagonistes acaben penedint-se, tant d’haver-ho dit com d’haver-ho pensat.

Finalment, i pel que fa a la construcció d’aquests personatges, també es pot observar la diversitat tècnica i literària de l’autora. En els diferents relats apareixen tant narradors en primera persona, construïts des d’un jo, com narradors omniscients. A més, i en la majoria de contes el protagonisme és femení, però també n’hi ha que presenten protagonisme masculí o, fins i tot, compartit. Així, i seguint amb aquesta idea, en els contes apareixen tota mena de dones i homes, de diferents edats, amb vides molt diverses i presentades des d’estils molt dispars. Igualment, en cap cas són històries felices, si no que, més bé, són experiències personals en contextos similars que, d’alguna manera, acaben donant una imatge genèrica de la vida i societat d’aquell moment.

En definitiva, Vint-i-dos contes és un conjunt de relats que acaba suposant un recull de vides, encarregat de configurar una imatge de l’Europa dels anys seixanta, on triomfaven les dictadures i el maltractament dels Drets Humans, relativament joves. Des de diferents punts de vista, presentant situacions diverses, i alhora que es retroba literàriament, l’autora acaba retratant la realitat dispar, però, també comuna que vivia la societat d’aquells moments. Així, podem afirmar que Rodoreda va ser capaç d’experimentar i trobar el seu estil narratiu gràcies a aquest recull, i només per aquest motiu l’obra es converteix en una de les més importants de la seva trajectòria i, per tant, de la literatura catalana contemporània.