"Seguiré sent Werens fins que em mori"

• Ets més Ramon o Werens?

• Més Werens. Casi que només sóc Werens. Seguiré sent Werens fins que em mori.

Amb una barba de dos dies i el cabell esvalotat -se’l despentina quan les preguntes el sorprenen i el fan riure-, Ramon Puig, més conegut pel seu ‘tag’ de grafiter: Werens, està assegut davant de l’arc de Sant Martí format pels esprais de grafit que ven al seu local, Impaktes Visuals. La major part del temps no deixa de parlar, gairebé no cal que li pregunti, mentre els seus ulls color mel no paren quiets; i riu molt, i somriu encara més quan reviu les experiències compartides amb la seva passió.

Es defineix com algú “tímid i introvertit” a qui el grafit ha ajudat, però quan ens acomiadem em deixa la sensació que ha sigut ell qui ha ajudat al grafit. “Introvertit” i amb només dues hores sento que m’ha contat gran part de la seva història: la de Ramon i la de Werens. “Tímid” que ha acabat sent un dels grafiters més coneguts a nivell, ja no català, sinó mundial.

Werens és un artista, i ha tingut sempre la sort de poder exercir la seva professió i/o passió del grafit. Ell ho descriu com un camí que li ha marcat la vida des de petit, quan els seus pares l’encoratjaven a seguir pintant. I, així, aquells morals que tots hem dibuixat quan érem nens a les parets de les nostres cases creient-nos Picasso o Dalí, en el cas de Ramon encara decoren la seva llar; els seus pares mai li ho han tapat. Una mica com els antics grecs i el seu destí, sempre ha sabut -sense saber-ho- que es dedicaria al grafit, encara que suposo que si un oracle li hagués dit al Ramon Puig de 5 anys que canviaria el món del grafit espanyol, o no s’ho hagués cregut -recordem que és introvertit- o hagués encaminat la seva vida únicament cap al grafit -cosa que, en realitat, ja ha fet-.

Un dia aquell nen de 5 anys que decorava les parets de la seva llar, va decidir que ja era hora d’embellir la ciutat on vivia, Sabadell; un lloc gris i que res tenia a veure amb les grans ciutats europees que Ramon havia visitat amb els seus pares, com Berlín o Londres, on vitalitat i color hi eren per tot arreu. Amb 12 anys va ser quan, veient que mudar-se de ciutat no era una opció, va començar a sortir a les nits a canviar els tons grisos de Sabadell pels colors vius de Viena o Venècia. Aquell dia, sense que ningú ni tan sols ho intuís, va néixer Werens i, amb ell, una nova ciutat amant del color.

• Jo era petit, i la possibilitat de canviar de ciutat no era possible, per tant vaig pensar que el millor era canviar el meu entorn. Això crec que potser és la reflexió més important de la meva vida: si no t’agrada el lloc on estàs, no marxis, canvia’l.

Aquells ulls neguitosos ara brillen recordant el suport patern que, a diferència de molts, va tenir el plaer de gaudir -eren els anys 70-, i els inicis en el seu camp que defineix com a art. Un art d’origen vandàlic i desinteressat que va néixer a Nova York, per acabar introduint-se a Europa i canviar cap a un grafit que buscava l’estètica, un resultat més artístic i potser no tan centrat en el marcatge territorial.

• Aquí és on se separa el grafit en dos camins: per un cantó estem els que anem a buscar l’estètica i volem embellir les ciutats i, per l’altre, la gent que en realitat vol marcar el territori, i no és que tant els hi faci l’estil, però sí que tant els hi fa que a la gent li agradi. Només funcionen pel seu ego personal.

Aquí és també quan neix el debat cultural que ens porta fins avui: el grafit és art o vandalisme? Suposo que si ens basem en el que diu Werens, depèn de l’autor i la intenció que aquest en tingui, però el que sí està clar, almenys per ell, és que el grafit com a tal és un art, i que el vandalisme és una altra cosa diferent.

Els inicis d’aquest art urbà els trobem en els anys 60 a Nova York amb la influència directa del còmic, que ha perdurat fins a l’actualitat. De fet, Werens troba les seves referències en artistes com Milo Manara i Moebius, il·lustradors dels còmics que llegia quan era nen i amb un estil que ha marcat la seva trajectòria.

• La meva influència ve únicament dels còmics. No podia tenir exemples de grafiters perquè no existien, no hi havia ningú fent grafits al meu voltant. No podia partir de ningú, el grafit que feien a Estats Units, l’únic referent possible, no m’agradava, per tant, per mi no era un exemple a seguir.

El moviment del grafit es va convertir en una moda que va acabar sent un problema per a la ciutat nord-americana que va haver de destinar fortunes a la neteja de les parets. Així i tot, el perill que suposava portar a terme aquest art va provocar que cada cop es fes a llocs més diversos; com més perillós fos, més prestigi tenia aquella pintada. Això és una mica el que segueix passant, encara que el moviment ja hagi evolucionat fins a una mirada més europea: estètica i artística, hi segueix havent forces policials perseguint-los i brigades tapant les seves obres. Al final, en el món d’aquest art urbà, si un aconsegueix ser un grafiter sense cap multa o nit al calabós es pot considerar afortunat, i a Werens la fortuna li ha somrigut fins avui.

• Sempre he sigut molt bo esquivant a la policia. No m’han enganxat mai. Això és un dels atractius que té el grafit: anar d’incògnit, que no t’enganxin, saber esquivar-los ‘a tope’”.

Amb gairebé 6 dècades d’història un noi tímid que pintava a les nits els carrers de Sabadell amb l’esperança de donar-los vida, ha acabat sent un dels professionals del grafit més coneguts; i una moda vandàlica que servia per demostrar qui manava en un racó de la ciutat, s’ha transformat amb un fenomen sociocultural que cada cop s’integra més a dintre del món de les arts i el mercat. Ara Werens veu satisfet com el grafit passa dels carrers a les sales d’exposició. De fet, a principis d’aquest mateix any hem pogut viure el naixement del primer Museu del Grafit, a Miami.

Aquesta proliferació de manifestacions que ha viscut el grafit ha culminat amb un reconeixement per part del món de la cultura i de l’art que, per fi, li obren les seves portes. Podríem inclús parlar del final d’una era de debat cultural, ja que després de l’acceptació del grafit per part de la indústria de l’art, els dos camins queden encara més delimitats entre art urbà i vandalisme. Així i tot, Espanya és un dels països on encara queda molt camí per recórrer en aquest camp. Werens, com a grafiter professional ha acabat sent, encara que li costa admetre-ho, un dels grans innovadors.

Tot va començar el dia que es va adonar que cap galeria d’art volia grafit. Això s’agreujava pel fet que gairebé no hi havia galeries especialitzades en aquest art urbà i, per tant, els grafiters no podien exposar les seves obres enlloc. Per això va decidir crear-ne una a Sabadell que ajudés a fer visibles les obres de grafiters de fora i, alhora, li facilités el contacte amb altres galeries per exposar les seves. Així va néixer Impaktes Visuals, el lloc on ens trobem, on se situa l’arc de Sant Martí, i una de les primeres galeries de grafit d’Espanya i, agosaradament podríem dir, d’arreu del món.

Uns anys més tard la galeria no va prosperar com ell pensava: la gent assistia a les inauguracions i després ja no tornava. Així que va decidir augmentar el seu negoci i en va fer del local també una botiga dedicada al grafit; on vendre articles i material únicament d’aquest art. Aquesta és la seva segona aportació al camp cultural, ja que a Espanya tampoc hi ha moltes tendes dedicades en exclusiu al grafit.

• Si estigués fent aquestes innovacions al centre de Barcelona, tindrien més èxit, però com les faig a Sabadell, que és un dels llocs més ‘cutres’, estic aquí lluitant per una causa perduda. Perquè és una mica el meu sistema de vida al final, lluitar amagat, ja que jo sóc molt tímid. M’he trobat en la situació que sóc molt conegut, però no m’agrada gens ser el centre d’atenció.

Quan acaba de parlar me’l miro i per un moment percebo una besllum de tristesa en aquells ulls color mel. El complicat de ser un artista introvertit i tímid al final és això, una lluita constant per voler ensenyar la teva passió i professió al món però, alhora, no voler ser conegut; un artista que ha preferit acomodar-se i intentar passar desapercebut. I així ha acabat sent un reconegut grafiter en el panorama artístic, però que lluita a contracorrent, que podria arribar a fer molt més del que ja fa. Igualment, la seva vergonya no ha impedit que hagi creat una xarxa de contactes amb grafiters, que ja considera amics, de diferents parts del món. Amics que li deixen casa seva quan necessita calma -que ho sol fer bastant-, i allà és on acaba passant estades indefinides 4 o 5 cops a l’any. En certa manera és on va a perdre’s quan es cansa de ser trobat.

• Quan estic a Sabadell tinc a molta gent al meu voltant i aquesta moguda tan bèstia d’activitat cultural, per això just puc marxo a l’altra part del món a pintar en un lloc en què no em conegui ningú. Suposo que m’agrada molt aquest contrast. I, com tinc amics a diferents països, a la que puc marxo allà a estar tranquil i fer els meus projectes. M’agrada molt la tranquil·litat, de fet és el que més m’agrada.

És increïble la quantitat de contrast que pot aglutinar un art de 60 anys com el grafit i una persona de 53 com Ramon. Un art considerat vandàlic durant molts anys, que ha acabat sent una de les representacions culturals exposades en els llocs més sofisticats. Una persona introvertida, tímida i amant de la calma que es converteix en Werens, un artista ‘famós’ i capaç de lluitar pels privilegis del grafit a Espanya. Sincerament, espero que en un futur, quan els grafiters a Espanya gaudeixin de més facilitats a l’hora de comprar materials i de poder donar a conèixer les seves obres, pensin amb Werens i valorin l’herència que aquest els ha deixat.

• Seguiré sent Werens fins que em mori.

I és que així ha crescut i prosperat un dels millors grafiters dels nostres temps, sent Werens, i no m’imagino final més digne per Ramon Puig que marxar sent Werens.