I si totes les noticies són fake news?

Les fake news des de la mirada vienesa finisecular nietzscheana

De l'error a la cadena de muntatge

“Lo que un hombre ve depende tanto de lo que mira como de lo que

su experiencia visual y conceptual previa lo ha preparado a ver”.

T.S. Kuhn; La estructura de las revoluciones científicas.

El periodisme, aquesta professió que fa més d’un segle en va fer de la informació un negoci, és concebut, convencionalment, com el relat de la realitat. Però el fet que sigui un negoci abstracte fa que sorgeixin “errors”, en aquest cas, “falsedats” que es fan passar per noticia amb una finalitat concreta, ja sigui influenciar en la opinió pública o cercar el riure fàcil entre el públic; estem parlant de les fake news. Aquest assaig pretén analitzar la problemàtica actual d’aquests “errors” a partir d’una mirada totalment influenciada per Friedrich Nietzsche i pel famós escrit Carta de Lord Chandos d’Hugo von Hofmannsthal que acaba desencadenant i destapant la crisi vienesa del segle XX, coneguda també per, entre altres coses, provocar un gir lingüístic.

Molts escriptors -periodistes inclosos- parlen de la por a la pàgina en blanc, referint-se al pànic de no trobar les paraules adequades i que el llenguatge s’acabi transformant en un gran enemic. Això passa per la dificultat que els suposa trobar els conceptes que permetin definir i delimitar aquella realitat que intenten transmetre. Però, què passaria si aquest puntual moment de crisi arribés al punt que el professional ja no creu que el llenguatge sigui l’eina que necessita per explicar la realitat?

L’escriptor Hugo von Hofmannsthal, fa més d’un segle, confós i decebut amb el llenguatge, va redactar una carta fictícia sobre un poeta anomenat Lord Chandos que es posava en contacte amb Francis Bacon per comunicar-li una crisi que estava tenint a l’hora d’emparaular la realitat que el rodejava. El llenguatge, segons sentia el poeta i, coetàniament -fora de la ficció de la carta-, també molts intel·lectuals de la Viena finisecular, ja no era una eina capaç de plasmar la realitat, sinó que era percebut com una falsificació d’allò que estava designant i expressant: la cosa.

…había visto una vez en un microscopio un trozo de piel de mi dedo meñique que pareció una llanura con surcos y cavidades, y me ocurría lo mismo desde entonces con las personas y sus artimañas. Ya no podía comprenderlas con la mirada simplificadora de la costumbre. Para mí, todo se caía en pedazos que se desintegraban, a su vez, en fragmentos más pequeños, y nada se dejaba ya delimitar por un concepto.

Com els escriptors preocupats per la pàgina en blanc, Chandos no aconseguia trobar els conceptes adequats per designar la realitat i es sentia incapaç de transmetre els seus pensaments i les seves vivències a partir del llenguatge. El poeta ja no creia que la paraula fos fidel a la realitat, al contrari, ara “els termes abstractes dels que ha de servir-se naturalment la llengua per emetre qualsevol judici es descomponien en la [seva] boca com a setes podrides”. Aquesta pèrdua de confiança en el llenguatge, coneguda sota el nom de “gir lingüístic”, ja havia sigut analitzada, un segle abans, pel reconegut filòsof Friedrich Nietzsche.

La ‘cosa en sí’ (esto sería justamente la verdad pura, sin consecuencias) es totalmente inalcanzable y no es deseable en absoluto para el creador del lenguaje. Éste se limita a designar las relaciones de las cosas con respecto a los hombres y para expresarlas apela a las metáforas más audaces.

Arribant a la mateixa conclusió, va extrapolar-ho també al camp de la “veritat” i la “realitat”; si el llenguatge és incapaç de definir les coses i, per tant, la realitat, els humans som capaços de contar i trobar la veritat? Segons Nietzsche, l’eina que s’utilitza per accedir-hi, el llenguatge, està formulada a base de convencions socials i, així, la realitat és inassolible i, molt menys, explicable.

...se fija lo que a partir de entonces ha de ser ‘verdad’, es decir, se ha inventado una designación de las cosas uniformemente válida y obligatoria, y el poder legislativo del lenguaje proporciona también las primeras leyes de verdad, pues aquí se origina por primera vez el contraste entre verdad y mentira. El mentiroso utiliza las designaciones válidas, las palabras, para hacer aparecer lo irreal como real; dice, por ejemplo, ‘soy rico’ cuando la designación correcta para su estado sería justamente ‘pobre’. Abusa de las convenciones consolidadas haciendo cambios discrecionales, cuando no invirtiendo los nombres. Si hace esto de manera interesada y que además ocasione perjuicios, la sociedad no confiará ya más en él, y por este motivo, lo expulsará de su seno. Por eso los hombres no huyen tanto de ser engañados como de ser perjudicados mediante el engaño.

D’aquest paràgraf nietzscheà s’entén que la veritat, tan cercada i contada pels periodistes, no és més que una “mentida acceptada” per la majoria de la societat i les convencions que la formen en aquell moment; i la mentida/falsedat és una “mentida perjudicial” temuda per les conseqüències que pot portar i, en canvi, no tant pel que fa a la mentida en si mateixa. Si afirmem això, són les fake news falsificacions de la realitat o, pel contrari, simplement són noticies explicades i/o interpretades de manera diferent a aquestes convencions?

El hombre nada más que desea la verdad en un sentido análogamente limitado: ansía las consecuencias agradables de la verdad, aquellas que mantienen la vida; es indiferente al conocimiento puro y sin consecuencias e incluso hostil frente a las verdades susceptibles de efectos perjudiciales o destructivos.

Pensem per un moment, i com ho fa el filòsof, en com actua l’ésser humà i, en concret, el periodista. Quan el professional ha de redactar la noticia d’uns fets que ha viscut en primera persona o que els hi han sigut contats per fonts de primera mà, ja parteix d’una interpretació, sigui la pròpia o l’aliena de les fonts, feta de la realitat, perquè ningú experimenta un succés de la mateixa manera, encara que ho puguem fer de manera molt similar i socialment establerta. A aquesta percepció de la realitat el periodista l’ha d’explicar i fer arribar d’alguna manera al seu públic i, l’eina més útil per fer-ho és el llenguatge. Per tant, com ja deia Nietzsche, el professional, així com qualsevol persona, incorre en dues metàfores: passar de l’impuls nerviós original a una imatge -interpretar els fets- i de la imatge a un so -traspassar aquests fets al paper-.

Éste [el llenguatge] se limita a designar las relaciones de las cosas con respecto a los hombres y para expresarlas apela a las metáforas más audaces. ¡En primer lugar, un impulso nervioso extrapolado en una imagen! Primera metáfora. ¡La imagen transformada de nuevo en un sonido! Segunda metáfora. Y, en cada caso, un salto total desde una esfera a otra completamente distinta.

Gràcies a aquesta teoria del llenguatge com a instrument invàlid que transmet una realitat perceptiva i interpretada de manera individual -o social-, podríem afirmar que les noticies “correctes” són, en realitat, una mera interpretació d’aquesta realitat incorreguda en dues metàfores.

De fet, i com deia Nietzsche, “sense certes dosis de bogeria, ningú pot creure firmament estar en possessió de la veritat" i, per tant, “no coneixem coses en sí i per sí, sinó només les seves imatges sobre el mirall de la nostra ànima”. Així, les noticies que ens acompanyen en el nostre dia a dia, que reben la nomenclatura de verdaderes, en contraposició a les falses, són en realitat, una “mentida acceptada” per la societat, una que no danya.

…compromiso que la sociedad establece para existir: ser veraz, es decir, utilizar las metáforas usuales; por tanto, solamente hemos prestado atención, dicho en términos morales, al compromiso de mentir de acuerdo con una convención firme, mentir borreguilmente, de acuerdo con un estilo vinculante para todos.

Si considerem així, que les noticies “correctes” tampoc ho són, sinó que és limiten a representar la “veritat” convencional, i a interpretar el món i la realitat segons la comunitat emissora i lectora s’ha proposat fer-ho, les fake news en quin punt es troben? Podríem dir que una noticia esdevé falsa i “mentida perjudicial” a partir del moment en què un dels dos o ambdós processos creadors de metàfores, mencionats anteriorment, s’ha fet contràriament a les convencions establertes. És a dir, s’ha interpretat “malament” la realitat i/o s’ha emparaulat “incorrectament” aquella interpretació. Així, una noticia només és “correcte” quan és convencional i, per contra, la “falsa” és la que no respon a aquests postulats socials que, inclús, m’atreviria a anomenar canons. A més, com ja deia el filòsof, una mentida no és acceptada per la societat, quan les conseqüències que té són perjudicials i no interessen al conjunt, i no perquè siguin una mentida com a tal.

…se despierta un movimiento moral hacia la verdad; a partir del contraste del mentiroso, en quien nadie confía y a quien todo el mundo excluye, el hombre se demuestra a sí mismo lo honesto, lo fiable y lo provechoso de la verdad.

Llavors, si ens parem a pensar en el que realment tenim al nostre voltant, tot el periodisme podria ser considerat fals i estar manipulat pels canons establerts socialment, perquè ningú de nosaltres té la veritat absoluta, només disposem d’una eina que incorre en dues metàfores de la realitat: un llenguatge gens fidedigne i una interpretació pròpia controlada per convencions. Acabaríem dient llavors, que les noticies “correctes” no són més que escrits informatius que corresponen als postulats socials establerts i, per tant, que conten la “veritat” social, no absoluta. Així, les fake news són, en realitat, “errors” en el sistema de funcionament del periodisme per no respondre amb els canons sobre la veritat i la interpretació de la realitat, però no són, com diu la societat actual, falsedats de la realitat, sinó que més aviat funcionen com a percepcions dissidents, que fan un ús socialment incorrecte del llenguatge, i amb una finalitat perjudicial per al conjunt, perquè, al final, aquests canons estan establerts per permetre a l’ésser humà comunicar-se, una necessitat considerada vital.

Així i tot, com Nietzsche, no he vingut aquí a resoldre cap problemàtica ni a donar la veritat -que no existeix- sobre un tema molt ambigu i obert, sinó que únicament he volgut, igual que el filòsof en un dels seus assajos, “abordar el problema [...] com un àngel fred que penetra amb la seva mirada totes les bagatel·les. Sense maldat, però sense sentiments”.